Anabasis (Xenophon) Els Deu MilEls Deu Mil And Vida D'artaxerxes


Xenophont (Anabasis, Xenophon)
Language: Catalan
Traducció de Carles Riba

Index

Llibre Quatre
Capítol I

Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi, la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.

Arribada Al País Dels Carducs. Dificultats

Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible
de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es
pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre
el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels
presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien
travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho
estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates
no eren lluny de les del Tigris: i així és.

Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs.
Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que
s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no
restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a
favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben
a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la
seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites
de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no
semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per
darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni;
després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en
altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i
dins els fondals de la serra.

Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants,
i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les
cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no
se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si
els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través
d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.

Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè
hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els
crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels
grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí
essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el
dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt
dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d'altres a cops de
pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l'exèrcit grec els havia
caigut damunt d'improvís. Si se n'haguessin reunit més, una gran
part de l'exèrcit hauria corregut el perill de ser destroçada.
Aquella nit s'acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen
tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s'espia mutuament.

A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits,
decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i
més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els
presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l'exèrcit. Perquè
el gran nombre d'atzembles i de presoners retardava la marxa; molts
soldats, encarregats de captenir-se'n, esdevenien inútils per al
combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb
tanta gent. Acord és pres; l'herald proclama de fer-ho així.

Després de dinar, l'exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats
en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat
abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa
d'amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués
enamorat.

Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L'endemà
esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d'avençar: perquè
no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda.
Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden
aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats
a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint
Xenofont donava ordre d'aturar-se, quan els enemics estrenyien fort.
Per la seva banda, Quirísof, quan se'n transmetia l'ordre,
s'aturava; però aquesta vegada, en comptes d'aturar-se, es posa a
marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava
alguna cosa. Com no hi havia lleure d'anar-hi per veure la causa de
la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga.

Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una
fletxa li travessà l'escut i la casaca fins a les costelles; a
Bàsias d'Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En
haver arribat a l'etapa, Xenofont va tot d'una, tal com estava, a
trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i
d'haver-los obligat a combatre fugint:

-Dos soldats bons i valents han mort sense que hagim pogut
endur-nos-els ni sepultar-los.

Quirísof li respon:

-Mira-, diu -aquestes muntanyes, i veges com totes són
inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi
al cim aqueixa multitud d'homes que guarden el pas per on ens
podriem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m'aturava,
per si podia guanyar-los per mà abans que s'apoderessin de l'altura:
els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí.

Xenofont diu:

-Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem
armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i
n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix,
per fer-los servir com a guies coneixedors del país.

De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si
coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L'un diu que no,
malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res
d'útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que
l'altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s'esqueia a
haver-hi una filla d'ell casada; i el que és ell, promet de conduir
l'exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles.

Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon
que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el
passatge impossible.

Llavors s'acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels
hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n'hi
ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com
a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria,
Arcadià, i Agàsias d'Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc
entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià... El qual diu que vol
marxar amb voluntaris de tot l'exèrcit.

-Perquè jo sé- diu -que seguiran molts de joves, si jo em poso al
cap.

De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que
vulgui ser de l'expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que
sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l'exèrcit.
Image: "Xenophon and the ten thousand" by John Steeple Davis [Public domain], via Wikimedia Commons
This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License online at www.gutenberg.org