Anabasis (Xenophon) Els Deu MilEls Deu Mil And Vida D'artaxerxes


Xenophont (Anabasis, Xenophon)
Language: Catalan
Traducció de Carles Riba

Index

Llibre Tercer
Capítol IV

Continua La Marxa Dels Grecs, Perseguits Per Tissafernes

Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se
de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els
enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat,
quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil
arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia
obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs,
els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants
pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap
el mal que havia fet.

Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny,
quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a
un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i
s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança,
que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver
aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna
el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia
estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i
fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta
d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a
divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú,
els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.

Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense
inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha
una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament
l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus,
i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És
construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra
fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren
l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia
pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí,
fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la
ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos
pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat
dels pobles veïns.

D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran
muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual
és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una
pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària
i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una
muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent:
el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei,
s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El
rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel
temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els
habitants, i així fou presa.

D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada
Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia
vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del
Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels
que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de
tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit
apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una
part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no
gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i
d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a
aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra
el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat
fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres
formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i
els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en
aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven
més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per
altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les
fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals
continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a
engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així
mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a
les fones.

Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que
encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en
la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi
proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia
següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.

Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats
iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè
és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el
camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont,
que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es
trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant
desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament
els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit
en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic
darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre
passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la
columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses,
els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i
nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques
(1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans
romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després
remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els
flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les
companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt
estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si
calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els
capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en
falanx, tothom era al seu rengle.

D'aquesta manera es van fer quatre jornades.

Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al
seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns
comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual
hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció,
com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de
la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar
l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar
fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van
ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren
entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els
foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.

Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants
que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de
pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al
gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que
al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no
haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes
cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien,
aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i
voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del
comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als
llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren
molts.

Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de
queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als
cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart
dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva
força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que
primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els
fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien
carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès
els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els
grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència
entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant
l'encalç dels enemics.

Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se,
perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de
l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin.
Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la
majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es
deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la
sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la
cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de
tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs.

Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien
ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges,
talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars
difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen:
perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al
campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen
ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I
va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que
l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el
quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura
per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el
qual hi havia el camí que duia a la plana.

Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont
de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de
col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè
acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i
avençant al galop cap a Quirísof, pregunta:

-Per què em crides?

Quirísof li respon:

-Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat
presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos
aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes?

Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la
reraguarda en presència dels enemics.

-Però és hora- afegeix -de decidir la manera de treure aquells homes
de l'altura.

Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un
camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu:

-L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt
d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt
del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou
m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo
romandré ací.

-Jo et dono a triar el que vulguis- fa Quirísof.

Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega
de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de
pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front,
i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir
a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en
el front del quadre.

El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la
cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una
embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit
munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les
tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant,
al llarg, els anima des del cavall:

-Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres
infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta
del camí sense combat.

Llavors Sotèrides de Sició diu:

-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo
m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.

Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li
pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot.
S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb
tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien
lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides,
li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut
i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és
avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i
s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els
enemics.

(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos),
es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels
pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25
homes (24 i l'oficial o enomotarca).
Image: "Xenophon and the ten thousand" by John Steeple Davis [Public domain], via Wikimedia Commons
This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License online at www.gutenberg.org